ELS ORIGENS DE LA FIRA DE BELLCAIRE

ELS ORIGENS DE LA FIRA DE BELLCAIRE

 

Fins fa molt poc temps, ha existit una considerable confusió entre els Encants pròpiament dits i l'anomenada Fira de Bellcaire. No obstant això, contra els que defenien l'origen medieval de la Fira de Bellcaire, una recent investigació del Taller d'Història del Clot-Camp de l’Arpa demostra amb claredat que dita Fira va aparèixer i es va consolidar als inicis del segle XIX.

És per això que resulta bastant explícit un comentari del mateix Governador de l'època en què va aparèixer al Diari de Barcelona del 24 de gener de 1816: “… és verdaderament una fira o mercat que, va introduir durant l'ocupació d'aquesta ciutat per les hosts enemigues, ha seguit després sense cap autoritat”. Comentari que subratlla així el caràcter forà i mancat de legitimitat històrica d'aquella Fira, al ser un vulgar producte de la rapinya de l'exèrcit francès invasor del 1808, el de Napoleó.

D'aquella manera, des de l'arribada dels francesos en 1808 i fins a 1816, la Fira de Bellcaire estava localitzada a les Rambles de Barcelona, estenent-se des del Palau Moja fins a la caserna dels Estudis, en l'actualitat Canaletes. Així, després de diverses prohibicions de les autoritats barceloneses, l'any 1822, la venda de roba vella, i altres trastos va ser traslladada al passeig de l'Explanada, situat entre el Born i el convent de Sant Agustí Vell.

Finalment, l'any 1835 una part d'aquella mateixa fira va passar a les avui anomenades Voltes dels Encants, tocant al carrer Consolat, trasllat que va propiciar la confusió que dura fins avui.

Amb tot, la distinció era molt clara. La Fira de Bellcaire només se celebrava els diumenges, mentre que els Encants disposaven de tres dies laborables: dilluns, dimecres i divendres. El 1881, la Fira de Bellcaire finalment va ser desplaçada al passeig de la Creu Coberta, als afores del portal de Sant Antoni, mentre que els Encants es varen mantenir en aquells pòrtics fins al 1888, moment en què també van ser traslladats, reunint-se així, en aquell lloc, ambdós mercats, amb la gran diferència de què la Fira de Bellcaire, la componien els anomenats “drapaires de carretó”, i es continuava celebrant els diumenges.

 

Els fills perduts, Els  Encants de Gràcia

Entre els molts Encants barcelonins desapareguts entre les boires de la Història, i recuperats en el llibre Els Encants i la Fira de Bellcaire. Imatge i Història de Barcelona, està el de Gràcia, del qual el ressò ens hi ha arribat des de les pàgines de La Vanguardia, gràcies a una carta de queixa, apareguda a l'apartat d'Ecos de Societat, en juny de 1928.

Missiva que signava un tal Federico García Duch, en nom de la Comissió de Veïns de Gràcia, personatge que un any més tard va ser el cap de l'Oficina de Transports del Sindicat de Comerciants i Assentadors del Mercat Central. Carta que va aparèixer sota el llampant títol de La Fira de Bellcaire.

Aquella queixa estava motivada per una proposta presentada davant de l'Ajuntament barceloní, el dia 19 de juny d'aquell mateix any, en la qual se sol·licitava que és permetis el trasllat de “la tradicional fira del Bellcaire”, però en el seu cas no la de Barcelona, sinó la que existia a l'antiga vila de Gràcia.

De creure al comunicant, aquell nom no corresponia al nombre real d'aquell mercat, ja que, segons ell, “amb aquest pompós i despistat títol, no vol dir altra cosa, que el que coneixem amb el vulgar nom d'Encants de Gràcia”. Encants que se celebraven, segons el comunicant, dues vegades a la setmana i justament a la Plaça del Sol, “a on van a parar els llits i somiers vells i tota classe de trastos, que ni els drapaires volen comprar, ens omple d'espant l'espectacle”.

Aquella andanada dialèctica, venia a conte, doncs la intenció de l'Ajuntament implicava traslladar aquell mercat la Plaça del Nord, ubicada a l'extrem superior del barri, i segons el comunicant pas obligat per a poder accedir al santuari de Sant Josep de la Muntanya, llocs ambdós d'estiueig, i molt propis de la burgesia barcelonesa de l'època, qüestió que, com és normal, desagradava i repugnava a la gent de “bé”.

Santuari, que inaugurat a l'abril de 1902, era en aquell moment un dels monuments principals de Gràcia, amb un conjunt arquitectònic format per una església i un convent d'estil neo-romàntic, amb algun element modernista, obra de Miquel Pasqual Tintorer.

I per lo tant, projecte que els veïns acomodats no estaven disposats a acceptar, doncs de portar-se a la pràctica, aquell lloc d'esbarjo per a nens i famílies, “es convertiria en un focus d'infecció.”, “amb el pretexto de tradicionalitat” i pel mateix no era concebible que es pogués tolerar “tals vendes d'articles bruts, i molt menys en llocs envoltats d'habitatges”. Una altra de les qüestions que es descobreix és que aquell mercat s'hi havia inaugurat el 1872, i amb totes les benediccions del mateix Ajuntament de Gràcia, en aquella època encara independent.

García Duch concloïa la seva carta de 1928, demanant a l'Ajuntament que aquells Encants fossin allunyats de Gràcia, enviant-los a “llocs despoblats”, proposta que es va complir, ja que en el cas concret dels de Barcelona, aquell mateix any, varen ser traslladats de manera forçada a la Plaça de les Glòries.

 

 

Antonio Gascón – Taller  d´Historia del Clot-Camp de l´Arpa